Però no són eixes les úniques retallades que anuncien. Esgotat el camp de les retallades en la dependència, cal començar a explorar terrenys inhòspits. Sanitat no és un terreny totalment inhòspit. El “recetazo”, o la “racionalización” de les urgències ja s’han encarregat de preparar el terreny. Però el que anuncien ara és aprofundir en el plantejament insolidari i inhumà de les retallades i que, de dur-se a terme, afectarà a ciutadans concrets d’Algemesí amb noms i cognoms.

El Director General de Farmàcia del Ministeri ha posat la seua mirada en el molt que costa el tractament contra el càncer el qual “desequilibra el pressupost de mode irreversible” dels hospitals si es que s’ha de pagar el tractament d’alguns malalts de per vida. Podeu senti ací les seues declaracions, no us les perdeu. Agustín Rivero, que així es diu, qüestiona que el Sistema Nacional de Salut pague el tractament de medicaments “sols pal·liatius”, medicaments que no són curatius. De les seues paraules es desprèn claríssimament que aquells medicaments que sols serveixen per allargar la vida  no són “rentables”. Parlar de la salut com si d’un balanç mercantil es tractés resulta dur d’escotar. Però, aquests no són els que estan a favor de la vida? Anem aclarint-nos: estan a favor de la vida sempre que no coste diners mantenir-la. No sé si retallaran finalment en tractament contra el càncer, però el que sí em queda clar és que han retallat claríssimament en humanitat, en la seua.

No sé com sonaran aquestes terribles paraules en la gent que en aquest moment té un familiar pròxim afectat de càncer. Quant val la vida de l’ésser humà? Jo sí que estic a favor de la vida, i per això em sembla que no és possible valorar-la econòmicament. Una cosa és allargar el sofriment innecessàriament i artificialment d’una persona, i un altra allargar-li la vida. Qui no voldria conviure uns mesos més amb un familiar que sap que d’ací poc ja no el tornarà a veure? Per què eixa decisió sols la podran prendre els rics? Fins ara molta gent ha callat, o tal volta s’ha escandalitzat passivament quan les retallades sanitàries, quan la inhumanitat, ha afectat als estrangers, als sense papers. Però era il·lusori pensar que anaven a aturar-se ací. Qui és insolidari no enté de races ni de nacionalitat. Ho és i punt. Ara ja estem al tall, ara ja ens pertoca als ciutadans d’Algemesí, ara ja ens hem d’anar fet a la idea tu i jo que, si tenim la desgràcia de patir càncer, igual ens abandonen a la nostra sort en els últims moments de la nostra vida. Una retallada doble, als nostres drets i a la seua humanitat.

Agustín Rivero declaracions

És una qüestió de concepció, de cosmovisió diria, filosòficament parlant. Hi ha gent que no s’adapta al món perquè entén la identitat d’una manera sòlida –açò no són conceptes que m’invente jo, són conceptes filosòfics actuals-. Pensa que la personalitat és una cosa invariable que es manté durant tota la vida. Res més lluny de la realitat. Les personalitats sempre són líquides, variables, sempre estan en continu canvi. I això és el que explica el sorgiment de MÉS ALGEMESÍ, el saber que al poble li convenia en aquells moments noves postures polítiques i quan més kamasútriques millors. En la complicació estava el morbo i l’excitació. A aquesta convicció arribàrem un grup de gent independent que estàvem farts de les postures politico-misioneres tradicionals. Per això demanàrem a alguns partits de postulats progressistes, nacionalistes, d’esquerres etc, que se sumaren al totum revolutum que els proposàvem. I els menys tradicionals i atrevits se sumaren a aquesta fusió de cossos polítics en els quals estàvem segurs que tots guanyaríem i gaudiríem de manera intensa.

I aviat obtinguérem resultats. De les escasses possibilitats que teníem en Algemesí de treure regidors d’haver practicat l’onanisme polítics, passàrem en menys d’un any d’existència al cim orgàstic d’obtenir  dos regidors que hui per hui representem aquesta simbiosi política. Però com en tota bona festa orgiàstica, la personalitat, els gustos i les preferències de cada participant no queden anul·lats, i cadascú té les seues necessitats i preferències. Inicialment, a nivell local, començàrem participant en aquest revolt els membres d’un partit polític anomenat Bloc, partit que s’ha integrat en el que ells diuen una cooperativa política –a mi m’agrada més orgiàstica política- anomenada Compromís. Aquesta evolució i transformació del Bloc en Compromís és el que ha marejat als nostres frígids –políticament parlant- amics populars. Que hem de fer, els compliques una mica les coses i es desorienten. Si ja dic jo que no estan per governar ni una comunitat de veïns d’una finca unifamiliar!

Si Compromís s’ha constituït en el poble és per enfortir més a MÉS ALGEMESÍ per donar-nos  més gust als altres, per portar les accions i campanyes que aquesta coalició desenvolupa a nivell autonòmics a les nostres llars d’Algemesí. MÉS ALGEMESÍ és una plataforma que fa política local, però a Algemesí no sols l’afecta la política local, sinó també l’autonòmica, l’estatal, l’europea… I aquesta altra política l’ha de fer algú. En Algemesí la farà tant el col·lectiu local de Compromís (abans Bloc) i el col·lectiu local d’ERPV. Que aquests porten les seues campanyes i inquietuds al nostre poble enforteix MÉS ALGEMESÍ perquè al capdavall el canvi de poble que tots volem sols serà possible si es canvia la política autonòmica i l’estatal. Algemesí no és una república cantonalista autàrquica. L’onanisme polític no és el nostre ideal. Quan més es parle al nostres poble no sols de MÉS ALGEMESÍ, sinó de Compromís o Esquerra millor. I si a més ho fa l’equip de (des)govern, millor que millor. Jo sols puc parlar en nom de MÉS ALGEMESÍ, però estic segur que els altres companys d’orgia política pensen el mateix: Populars d’Algemesí… GRÀCIES. Ho dic fins i tot amb llàgrimes d’emoció en els ulls.

Haver-nos entronitzat d’aquesta manera en una columna del Berca anihilant així a la resta d’opcions polítiques sols ens ompli de goig, de morbo, diria jo. Gràcies per convertir-vos en el gran voyeur de l’èxtasi polític que venim gaudint des de que encetàrem aquesta aventura eroticopolítica. Això que exerciu d’oposició del partit més minúscul de l’oposició ens dona un gustirrinin que no s’ho podeu imaginar. Per favor, dediqueu-nos la columna del mes que ve, i l’explosió de plaer serà ja total!

Però el ben cert és que tot i que he de dir que quan ho explique i ho debatem entenen perfectament que no són apolítics, que s’impliquen en política és difícil. Almenys que ho facen a través dels canals habituals de la participació política, a través de les estructures dels partits, perquè implicats estan. Molts joves participen en associacions juvenils, en ONG, en associacions culturals, en moviments juvenils parroquials, en sindicats i associacions estudiantils… Això també són formes de participació en la vida de la “polis”. I hui en dia molts joves participen als debats a les xarxes socials de la “polis” virtuals. Els joves, com no podia ser d’altra manera, no passen tant de la política, sinó de la forma tradicional i canònica de fer política, una forma que se’ns dubte ha de canviar, hem de canviar per tal d’implicar directament als joves.

En MÉS ALGEMESÍ estem en això, en intentar canviar a nivell local la manera de fer política, però estaríem  fracassant en això si no aconseguirem implicar als joves, si no aconseguírem atreure als joves a la nova dinàmica que volem engegar. Perquè en última instància la nostra pretensió no es fer política juvenil, ni fer política per a joves. Personalment estic en contra de fer “política per a joves”, ja que això implica entendre el polític com al pol actiu de la relació i a la joventut el passiu: el polític realitza l’acció i el jove pateix la política. Jo preferisc que coincidisquen els dos pols, que siguen els joves els qui facen –i no sols els qui patisquen- la política. Crec que l’últim que hem de fer els polítics és parlar pels joves, usurpar-los la seua veu. La nostra obligació és escoltar la seua veu i fer-los un lloc al nostre costat.

És per això que no puc més que mostrar-me content i satisfet pel fet que un grup nombrós de joves d’Algemesí hagen decidit implicar-se en la vida política del nostre poble a través del canal de participació polític que és MÉS ALGEMESÍ. És un grup de joves que no volen que ningú parlem per ells, sinó que volen fer-nos arribar la seua veu i ho faran a través de MÉS ALGEMESI i formant part d’un projecte polític que en si és també jove. Es tracta de MÉS VEU JOVE.

MÉS VEU JOVE no és la secció juvenil de MÉS ALGEMESÍ perquè no és un secció, una part d’un tot, sinó que és un projecte, una acció política que duu endavant un grup d’homes i dones joves que volen fer-nos arribar a tots les seues preocupacions, els seus problemes, les seues inquietuds, les seues reflexions i les seues propostes de resolució. MÉS VEU JOVE vol fer present la veu dels joves al si de MÉS ALGEMESÍ, una veu que no sols ens parlarà de temes de joventut –que també- sinó que ens parlarà de tots els temes (laborals, socials, culturals, mediambientals, educatius…) des de l’òptica dels joves. MÉS VEU JOVE serà no sols la veu dels joves sinó també els ulls dels joves perquè la política sols superarà la crisi en la que es troba si la rejovenim implicant als joves. I això passa perquè escolteu i vegeu el que aquest grup de joves us diuen, gaudint al mateix temps de conforme ho diuen. Quan el vegeu estic segur que coincidireu amb mi que millor que fer política per a joves és sempre que els joves facen política

Però. gramaticalment parlant. no és això el pitjor del comunicat, sinó l’exigència que siga el grup qui assistisca “como concejal”. Hui els he vist en la processó de la Soledad –que no sé si és un acte oficial també-. Han assistit els regidors del grup popular o el “grupo popular como concejal”? Supose que al següent plenari ens ho aclariran.. Per què, això, com es fa? Preguntaré, per a que m’aclarisquen, si quan en la processó de la Mare de Déu o en Sant Onofre participem Lorena i jo, participen dues persones en qualitat de regidors o és el “grupo como concejal”. I és que eixa expressió no hi ha per on agafar-la. Igual tampoc ho fem bé i ens tornen a treure un altre comunicat.

Pífies de sintaxi a banda crec que els que fan el comunicat deurien aclarir quins són els “actos oficiales de la agenda de Fallas”. No he vist cap decret d’Alcaldia al respecte. Les festes de falles són unes festes molt importants en el nostre poble; i ho són perquè hi participa molta gent, però que jo sàpiga no tenen caràcter de festes oficials d’Algemesí. Les úniques festivitats oficials que hi tenim són aquelles que la corporació del seu moment declarà com a festivitat oficials –no es treballa-: la de Sant Onofre i la de la Mare de Déu. Això són festes oficials locals, les que s’aproven oficialment. Tal volta estiga equivocat, però jo no he vist tampoc cap acord plenari o decret sobre aquesta qüestió. Per un altra banda tampoc entenc en que consisteix això dels “actes oficials”. Jo he d’assistir als actes oficials de l’Ajuntament, als que organitza ell, però aquests actes no ho són oficials de l’Ajuntament perquè no tenim ni paper ni lloc en ells. Si vosaltres mateixos ho digueu al comunicat :són “actos oficiales organizados por la Junta Local Fallera y por las comisiones falleras de Algemesi”. Per això resulta incomprensible que se’ns demane assistir en “calidad de representante municipal” a aquest actes. Jo vaig estar veient dues mascletades a Algemesí, i vaig assistir entre el públic. I sí, efectivament, no vaig assistir en qualitat de representant municipal perquè no té cap sentit. És més el Sr Alcalde hi pujà a l’entarimat quan ell no forma part de la Cort d’honor ni tenia cap paper allí. Puja, òbviament per figurar i per veure millor que la resta l’espectable. Se suposava  que jo devia de pujar a l’entarimat? A què?  A reclamar un privilegi de veure-ho millor quan jo no tenia cap funció allí?

No ens deixem enganyar, no són actes ni oficials ni institucionals, sinó actes d’un gran moviment associatiu que acaba reclamant com a propis un partit que s’atreveix a parlar en nom d’ells. El comunicat, ben llegit, és un projectil llençat a la línia de flotació no nostra sinó de la Junta Local Fallera que és tractada com una simple comparsa, com una titella en mans del govern local. El PP, parlant pseudooficialment en nom de la Junta! Increïble i lamentable. Els actes de falles són els actes d’una sèrie d’associacions –falleres- molt nombroses que estan adreçats als membres d’aquestes associacions i als públic que els vulga veure; però no són actes oficials, ni la seua agenda és l’agenda institucional. Nosaltres assistim a aquells actes que pensem que institucionalment hem d’assistir. Hem assistit a la proclamació i a la presentació, però ni Lorena ni jo formem part de cap falla i per tant no participen activament d’aquestes festes; i per guanyar vots no anem a impostar.

Nosaltres estem en política per governar, per millorar el nostre poble, per aconseguir que es facen coses i no estem per a figurar. Això ho deixem a altres que és l’únic que saben fer. Si el que voleu és un Alcalde “top model”, un Alcalde que vaja a lluir el tipus a tots els actes socials continueu votant als que governen, que confonen figurar amb governar. El seu desgovern acaba passant factura a aquells que confien en ells. Us pose un exemple.

Em crida l’atenció que des de que estic en política no he sentit de l’equip de govern cap idea novedosa i constructora, per exemple, sobre la Setmana de Bous. A nosaltres se’ns penja l’etiqueta de partit antituarí, però som nosaltres el que  hem posat sobre la taula propostes raonables. Hem parlat i reflexionat sobre aquesta festa. Però i els populars, què han dit? Res. Han previngut o fet alguna cosa per evitar la situació en que s’està? No, però s’han fet la foto. Una foto igual per al record. La política no consisteix en fer-se fotos al costat d’empresaris, festers, associacions, és governar, canviar coses, proposar idees… El PP ja fa any que deuria haver reaccionat i proposat canvis per evitar que la Setmana Taurina es trobés en la situació en que es troba. Algú sap quina és la seua proposta al respecte? No, perquè no la tenen. I encara s’atreveixen a preguntar-nos que si suprimirem la Setmana de Bous? Però si és la seua passivitat i falta d’empenta política la que l’ha “apuntillada”. Menys figurar i més governar. Però no es preocupe, vostès figuren que nosaltres ja ens encarregarem de governar “en oposición”.

Jo, si fora membre de la JLF em preocuparia, i molt, pel comunicat que acaben de traure, comunicat que a nosaltres políticament no ens fa cap mal, com és evident, però que deixa en evidència la imatge que tenen dels fallers com a simples “ninots” de la seua política. Jo no deixaria mai que parlaren per mi. I recordeu, igual que han deixat caure una festa, poden deixar caure un altra.

Sóc del parer que analitzem amb tranquil·litat aquesta situació, perquè les coses no són ni blanques ni negres, i el tema és més complex del que sembla. D’entrada partim d’una cosa que és obvia. Els que estan en contra d’ells no som nosaltres, sinó el Partit Popular d’Algemesí. És el PP qui, amb les seues decisions polítiques, els han utilitzat i qui ha jugat amb ells. El seu programa electoral de 2007 era clar: parlava de construir un Mercat, no de construir un pàrquing. Els se l’han construït? No. Són ells els que amb els fets han demostrat estar en contra.. Ho tenien ben senzill. En aquells moments hagueren pogut fer-lo i no haver-se embolicat tots sols en el projecte d’un pàrquing que ha costat més quatre Mercats junts.

Si estan on estan i el temps que estan és perquè els han utilitzat com a ostes de la seua política. Una política pensada per afavorir-los no a ells, sinó a d’altres. A qui? Doncs evidentment a les grans empreses, a la que ha construït el pàrquing i a la que ara guanyarà diners per mantenir-lo buit però obert. Compte no caigueu en la síndrome d’Estocolm, que els que us tenen “segrestats” on esteu no som nosaltres, sinó el PP. Planteu-vos i exigiu responsabilitats als que governen, allibereu-vos dels seus enganys i fal·làcies.

Però això és el passat; ara cal que parlem del present i del futur. Jo no estic a favor de les grans superfícies a l’ús, però hem de ser realistes. Els hàbits de compra han canviat, i tots ho sabem. Això ho hem d’acceptar. A partir d’ahí podem parlar. I en primer lloc podem parlar d’on esteu millor situats, si on esteu o on us volen ubicar. Hui en dia la zona del Teular i del carrer Albalat atreu comercialment a més gent que la pròpia plaça del Mercat. Jo no tinc clar que amb el canvi eixireu guanyant. Un edifici i unes instal·lacions nous atreuen molt, però la gent que va a comprar-vos no va a comprar-vos per a veure l’estètica del local. Això és important i cal cuidar-la, però no és el factor determinant. Crec que el primer que heu de fer és demanar un estudi de viabilitat i un estudi d’opinió. Si ara canviem el Mercat d’ubicació sense saber si això seria positiu o negatiu per a les vostres vendes igual us enfonsem més en la misèria. Crec que caldria assegurar-se primer. Vegeu l’exemple del pàrquing. S’ha fet a destemps i sense un estudi seriós de viabilitat, s’ha fet per botons. I així ens ha anat.

D’altra banda el que el projecte contempla no és sols un Mercat sinó un nou macroedifici amb gimnàs incorporat –al·lucineu, què ha de veure el “rabo per a córrer”?-. Igual el projecte actual no és l’adequat. A més a més, ara la gent està acudint a la plaça però com a lloc social i de convivència. Penseu que si posem l’edifici previst ja perd eixa funció i pot no atreure ja a tanta gent. Que no s’ubique ahí l’edifici tampoc vol dir que no puguem tenir un Mercat ja definitiu en altres instal·lacions igualment dignes i útils. No ús enganeu, fer eixe edifici, no és l’única solució. Ni fer cap tipus de Mercat tampoc. Existeixen múltiples alternatives que caldria estudiar.

La nostra proposta, però, és prèvia a això. El Mercat no el va a pagar ni el Sr Alcalde, ni els polítics, ni vosaltres. El va a pagar el poble i pensem que és a ell a qui caldrà preguntar quin ús vol fer de la plaça. Nosaltres el que posem damunt la taula és un tema que pensem que cal preguntar a tots, perquè som tots els que hem de decidir. Si es fes la consulta, cosa que dubte perquè qui ens governa no creu fermament en la participació, i eixís que la gent vol el Mercat jo seria el primer en fer meua eixa opinió com a representant. Faltaria més. Però pense que cal preguntar-ho.

Com a opció política que som, nosaltres pensem que cal deixar la plaça com a punt de trobada i encontre dels ciutadans, però això no vol dir que no acceptem altres alternatives i eixides per a vosaltres. No fer l’edifici del Mercat previst no vol dir, necessàriament, renunciar a tenir un Mercat Municipal. Ningú ha dit que siguen opcions excloents. Simplement apuntar-vos, per exemple, que en al nostra pàgina web algú suggeria que igual es podia estudiar ubicar el Mercat als locals buits del passatge. És una opció; i hi ha d’altres. Pensem-ho entre tots i arribem a un consens. Jo estic obert a totes les possibilitats, i especialment a aquelles que impliquen fer del centre del poble un gran “centre comercial”, perquè sí, pensant-ho millor,  estic a favor dels “grans centres comercials” que se situen als casc històrics i urbans de les poblacions com és el cas, per exemple de Gandia. Únicament si apostem per això serà viable el comerç local i el Mercat.

Una cosa és el sentit jurídic, judicial, legal de la paraula, i un altra el sentit original. A mi, com a historiador conceptual, m’interessa aquest últim. Les notícies escabroses que dia a dia sabem al voltant del finançament –estatal i autonòmic em referisc- del Partit Popular demostren que estem claríssimament davant un cas de “corrupció” del seus alts dirigents. Judicialment, d’existir, es pronunciaran els tribunals. Però sobre els aspectes no judicials de la corrupció som lliures tots de pronunciar-nos i crec que la cúpula del PP és una cúpula profundament i moralment corrupta perquè la seua acció conjunta pot aconseguir trencar, o millor dit rebentar, la confiança de la gent que pogués quedar en la democràcia. A mi el tema dels sobres i les comissions em preocupa i em sembla greu. Però personalment em sembla més greu un altre.

Hui he escoltat algun xicotet fragment del debat de la nació i en concret he escoltat eixe en el que  Rajoy diu “hay vida después de la crisis”. Segur que hi haurà, el que no ha dit és que menys –hi ha gent que ja s’ha desfet de la crisi desfent-se de la vida- i que serà de pitjor qualitat –que els ho diguen als pensionistes, als depenents, als malats crònics…-. Però Sr Rajoy, i durant la crisi, hi hagut vida? Per alguns com vostè molta, i molt bona. En 2011 vosté reclamava als agents socials que acceptaren un rebaixa dels salaris per ser més competitius. Res nou sota el cel. Al capdavall és una manera molt finolis de demanar el mateix que el seu amic Diaz Ferran, l’ex-president de la patronal, “trabajar más y ganar menos”. Qui ens donava tan agradable consell feu exactament el contrari: treballar menys, o millor dit, no treballar i guanyar més a canvi d’enganyar a clients i treballadors.

Vosté en 2011 també feu exactament el mateix, dir un cosa i fer la contrària. En 2007 quan s’inicià la crisi, vostè cobrava 157.000€ del seu partit i 42.000€ de diputat. I clar, com podia amb eixa ridícula quantitat arribar a final de mes? No és d’estranyar que vostè declarara “Miro mi cuento al final de mes porque lo necesito, lo necesito y muchísimo, y además mi mujer también trabaja, y entonces tengo los problemas que tienen todos los ciudadanos. No estoy en política por dinero“. Però el seu partit s’apiadà de vosté i per evitar que passés eixes dificultats econòmiques li augmenta eixe l en 39.000 eurets i li pagà 196.000€ (més 43.000€ de diputat). En 2010, i en un atac de solidaritat, es rebaixa el salari del seu partit 15.000€ quedant-se el jornal del seu partit en la mòdica quantitat de 181.000€. Però clar, en 2011, quan vostè demanava a la resta de treballadors contenció salarial, quan vostè llevava la paga extra als funcionaris, no se li acut un altra cosa que pujar el jornal del partit fins a 200.000€. Supose que això seria una imposició del partit i que vostè no volia? Faltaria més!

Sr Rajoy, una persona que com vostè es nega dir en 2007 el que cobra, que afirma que amb 200.000€ anuals necessita mirar el compte moltíssim, una persona que des de 2007 a 2011 s’augmentà el sou un 27%, una persona que mentre en 2011 demanava contenció salarial se l’augmenta descaradaent,  “reventa”, conjuntament amb la resta de cúpula que l’envolta, la confiança en la democràcia. I qui fa això etimològicament és ser un “cor-rupte”. El seu comportament atacque el cor del sistema polític perquè fa que la gent deixe de confiar en els polítics, i no sols en els del seu partit.

Els diners que els que estan al seu voltant ha furtat i defraudat em preocupen. Sospite que no els tornaran, però en última instància això és, o deuria, ser reparable. Però el que difícilment és reparable és el dany que una actitud com la seua causa en la fe en la política i la democràcia. Això no és tan fàcilment reparable. Ha estat fins fa quatre dies els salaris de Bárcenas o Sepúlveda, dos imputats per corrupció! Qui pot confiar en vostè? Quin missatge ens vol transmetre si ha actuat hipòcritament? La corrupció moral que vostè practica, no serà corrupció jurídica, però per a mi és pitjor perquè els seus efectes poden ser més devastadors.

Entendrà vostè que quan en un poble com Algemesí els militants del seu partit presenten un moció light contra la corrupció, la resta de partits ens semble insatisfactòria. No deixe de considerar positiu que la presenten, però pense que el primer que deurien de fer, si volem que la prenguem seriosament en consideració, seria repudiar pràctiques moralment corruptes com la que vostè ha practicat, corrupció moral que em sembla igual de greu que l’econòmica i jurídica. Podem treballar conjuntament contra eixa xacra que és la corrupció, però primer pertoca esterilitzar la casa. Això és el que cal fer després d’haver estat en contacte amb matèria pútrida i corrupta.

Així doncs, ahir per la vesprada em vaig enfilar cap al pàrquing el qual estava “libre”. Només passar per la rampa d’accés, aquest em va rebre amigablement dient-me “bienvenido”. Vaig baixar a la primera planta, i en la “oficina de información” no hi havia ningú, ja que eren més de les 7 de vesprada i com diu en el “horario de atención” a eixa hora ja no estaven. Hi havia poquets cotxes, com sempre.

Vaig anar cap a les altres escales, les que estan al costat de la “salida”, però em vaig equivocar i en compte d’obrir la porta per baixar a la “segunda planta” vaig obrir una porta “sin salida”. Després de trobar la porta de “salida” vaig baixar a la “segunda planta”. Vaig anar a buscar el “cajero”, eixe on has de fer allò de “pague en el cajero antes de retirar su vehículo”. Una vegada vaig arribar al “cajero” vaig premer la tecla que posava “language”. Llavors vaig comprovar que a més de donar-te les indicacions en castellà, anglés i portuguès ho donava en més llengües. Front a la proposta de la Conselleria d’Educació d’implantar el trilingüisme, tot i que siga normalitzant el portuguès a Algemesí, l’empresa concessionària apostava clarament pel poliglotisme europeu. Perfecte, cal felicitar-la.

Ara els veïns i veïnes d’Algemesí podem pagar, a més a més, en francès i alemany, que és el que sempre hem desitjat. Vaig tornar a polsar “language” amb l’esperança que em descobrís un altra llengua més, però em va agafar una nova desil·lusió, tornava al castellà. Sols podíem pagar en castellà, anglés, francès, alemany i portuguès! Però i l’italià? Que l’italià no és una llengua igual europea important? Per què hem de discriminar eixa llengua? Que Dante és menys important en la història de la literatura que Molière, -Shakespeare o Goethe? Com pretenem agermanar-nos amb una poble italià si el caixer del pàrquing no parla la llengua de Petrarca?

És intolerable! Que no parle la llengua d’Ausiàs March o Joanot Martorell no té importància. Total ací sols la parlarà un 80% de la població. Però que no parle l’italià no es deu consentir. I si hi ha un sols habitant d’Algemesí que el parle i no la pot fer servir? Inadmissible.

Estic disposat a emprendre una campanya de recollida de signatures per a promoure la normalització de l’italià al pàrquing. Espere que, ja que no ens fan cas en les nostres peticions d’utilitzar el valencià, almenys siguen més sensible al tema de l’italià.

Forza pàrquing!

El criteri d’aquest Ajuntament a l’hora de repartir els diners públics no deixa de ser caciquil. Jo subvencione a qui em passa pels… nassos, deu pensar el màxim responsable de l’Ajuntament. I a més, després seré més que generós a l’hora de demanar comptes. El primer que deuria de fer l’Ajuntament és tenir uns criteris objectius i públics a l’hora de repartir subvencions. Ja presentàrem una moció al respecte, que, com era d’esperar ens la tombaren.

Cal dir que parle de criteris objectius per a subvencions, no per a activitats conveniades. Les grans associacions com el Cor, la Banda, l’Escola de Dolçaina i Tabal no tenen pròpiament subvenció, sinó conveni, un conveni de prestació de serveis; i això em sembla perfecte.  Són associacions que impliquen molta gent i sobre les que se sosté gran part de l’activitat cultural d’Algemesí. Són associacions consolidades que tenen una estabilitat en la programació i deuen tenir també un estabilitat en el finançament.

Supose que seria discutible l’establir quines associacions deurien tenir conveni i quines no, però el que em crida l’atenció és que en el pressupostos d’enguany –i també en els de 2012- vinguera ja contemplat en la memòria econòmica unes quantitats fixes per a subvencionar determinades associacions sense cap criteri de per què se li dona eixa quantitat i no altra, i per què a eixa associació i no a altra. Des de finals de 2012 hi ha associacions al poble que ja saben què els va a donar l’Ajuntament enguany. D’altres, les associacions de segona categoria, no ho sabran fins Déu sap quant. En 2012, si no recorde mal, la convocatòria de subvencions eixí en abril i la resolució en setembre! Les associacions de segona categoria van feren activitats sense saber si rebrien ajudes. Clar com que servien per a ben poquet.

El que no tinc clar és quin és el criteri per a ser una associació VIP. Supose que serà segons li faces la pilota al Sr Alcalde, o tal volta segons el “utililòmetre” de la màxima autoritat. Que l’associació, igual que els sindicats, “serveix per a poquet”: a la convocatòria pública i transparent i ja veurem què us donem. Que “serveix per a molt” o simplement em cau bé,  no hi ha problema, us toque amb la vareta màgica del poder i us reserve una quantitat fixa abans que comence l’any. Clar que en aquest cas no queda clar que significa ací “servir per a molt”, ni “servir a qui “. Millor que no contestem.

Però no acaba ací el tema. No sols es practica l’obscurantisme concedint subvencions sense cap criteri objectiu, sinó que tampoc queda gens clar el zel de l’Ajuntament a l’hora d’acceptar justificacions. D’entrada he pogut veure justificacions d’activitats que no han estat anunciades al poble. En algun cas alguns se n’han anat de viatge en un autobús a costa de l’erari públic sense que tal activat haja estat oberta a tots ni anunciada (1620€). Moltes associacions –i hi ha de tot tipus i colors- presenten factures de sales de banquets, restaurants, forns, picaetes… sense que es veja la relació directa amb l’activitat. A d’altres associacions els paguem entre tots el telèfon, la llum, l’aigua, el lloguer o fins i tot l’administrador dels comptes. També paguem material d’oficina o mobiliari com ara taquilles o armaris, però no coses relacionades amb l’activitat.

La convocatòria és clara. L’objecte d’aquesta és “l’execució de projectes o realització d’activitats que tinguen per objecte el foment d’una activitat d’utilitat pública”. La convocatòria és per a subvencionar el desenvolupament d’activitats d’utilitat pública, obertes, adreçades a tots, no per a subvencionar el funcionament ordinari d’una associació. Si es vol fer una convocatòria per a subvencionar despeses ordinària, que es faça, però que no s’encobrisca sota altre criteri.

Resulta cridaner que al davant de cada expedient –he revisat les subvencions de 2011 i 2012- hi figure una document signat pel polític responsable indicant que les factures estan d’acord amb la finalitat de la subvenció. Doncs segons el meu criteri moltes d’elles no, però cadascú sabrà el que firma. L’any passat ja ens queixarem d’açò i enguany ha tornat a passar.

La política cultura d’aquest poble resulta lamentable. No ja per la baixa qualitat de la programació que ofereix l’Ajuntament –un altre dia us contaré l’últim que m’he assabentat de contractació cultural-, sinó perquè en última instància en gran part depèn del grau d’afinitat o amistat que es tinga amb l’equip de govern. Com si fora la Reina Elisabeth, sa graciosa majestat, la facilitat o no per accedir a una subvenció i per justificar-la depèn de la “graciosa” voluntat del Sr Alcalde.

A que no sabíeu que  “graciosament” està previst concedir en 2013 una subvenció de 10.000€ a un únic esportista a la “chita callando”?

Per altra banda pensar que si obliguem els jubilats a no treballar els seus camps crearem llocs de treball és ingenu, perquè si, com està passant, aquests acaben abandonats no en creem, sinó que en destruïm. Un camp en producció no sols aporta riquesa al seu propietari, sinó també als collidors, als tractoristes, al personal del magatzem, als transportistes… Sovint n’aporta més a ells que al propietari.

Que un jubilat no puga rebre remuneració directa pel treball que fa no implica que com a propietari no tinga dret a ocupar-se dels seus camps, de la mateixa manera que un pintor jubilat pot pintar-se sa casa o un obrer fer una reforma en la de la seua filla. ¿Sancionarem també a un escriptor com José Luis Sampedro per haver produït les seues millors obres després de jubilat? ¿Jubilarem o sancionarem també el Rei per no haver abdicat després dels 65 o 70 anys?

La trista realitat és que el llaurador riberenc, vulga o no, ha de fer-se càrrec de les seues terres: No ho fa per afany de lucre. Ho fa tant per amor a elles, per a que no s’abandonen, com per la insuficient prestació de jubilació. No reconèixer açò i tirar per la via del mig és errar la qüestió.

L’entrada en vigor enguany de la llei 27/2011 ha obert la veda per a l’assetjament al camp valencià. Aquesta és una llei centralista que no té en compte la peculiaritat del camp valencià on el treballador del camp és, al mateix temps, el propietari. La realitat minifundista valenciana no ha estat contemplada, ja que s’ha pensat en grans extensions on un únic propietari té molts treballadors al seu càrrec. Si afegim que també afecta a qui tenint un altre treball es duu el seu propi camp conclourem que La Ribera pot estar ferida de mort, ja que si els ingressos anuals del treball són superiors a uns 9.000€, ni jubilats ni assalariats no agraris podran treballar les seues pròpies terres.

És inadminisible criminalitzar i perseguir al llaurador, i no sembla lògic que haja de ser la principal funció de la inspecció. No oblidem que l’Estat sí que cobra d’aquesta producció, ja que es declara per mòduls a la declaració. Treballe la terra un jubilat o no, la collita es declara, així que no estem parlant d’un treball submergit que defraude a Hisenda. Els defraudadors no es troben en el camp ni vestits amb un mono de treball, sinó en alguna oficina i amb corbata; i algun d’ells ocupant càrrecs polítics i institucionals.

Posar els llauradors jubilats en el punt de mira sols pot enfonsar més el camp del que està. Si hui en dia els jubilats deixaren de dur les seues terres, l’agricultura d’Algemesí i de tota La Ribera entraria en una crisi profunda, ja que tots els jornals que es mouen al voltant de la taronja es veurien dràsticament minvats. El llaurador jubilat no és ningú que haja de ser perseguit, sinó una persona digna d’admiració, ja que malgrat l’escassa rendibilitat de la seua feina i la inseguretat de l’activitat agrària continua fent-la per amor al seu ofici; i continua generant riquesa social.

(Article d’opinió publicat el 19-01-13 a la pàgina 15 de l’edició de La Ribera de LAS PROVINCIAS)

Una simple mirada al gràfic ho diu tot. El pic més baix des de 2005 correspon a juliol de 2007 on estaria al voltant del 350, curiosament i anecdòticament, correspon a l’entrada en el govern municipal del PP. Des d’aquell moment, moment en el que comença la crisi, aquest número no ha anat més que creixent fins arribar als 493 de l’1 de novembre de 2012. En cinc anys i mig uns 140 algemesinencs i algemesinenques han agafat les maletes per anar-se’n a l’estranger. No tinc ni tenim més informació, però el més probable és que gran part d’aquests paisans nostres siguen gent jove, gent molt jove. Personalment o a través d’amics conec a gent jove –alguns familiars- que se n’han anat a Londres, Guinea, Holanda Austràlia, Brasil… La diàspora de valencians i valencianes comença a ser de dimensions bíbliques. Això sense contar la gran quantitat de fills i filles del poble que treballen -o han treballat- en Catalunya especialment en ensenyament o sanitat. Jo mateix vaig començar a treballar donant classes a Lleida fa més de vint anys, perquè la nostra terra em tancà les portes laborals.

Estem patint una autèntica fuga de cervell. El millor del nostre poble se n’està anant. Els valencians i valencianes més preparats estant treballant o entres contrades de l’Estat o simplement en l’estranger. I ho estan fent perquè el País Valencià des de fa decennis no ha sabut no ja crear, sinó mantenir i potenciar el teixit industrial i agrícola que tenia. Hem tingut indústria molt important –joguines, tèxtil, del calcer, metal·lúrgia…- i poc a poc ha anat desapareixent en favor de la indústria de la rajola. Ara amb una agricultura en hores baixes pels acords internacionals i amb un estoc de pisos que ens ix per les orelles sols aguantem, mínimament, per la indústria del turisme.

Però si estem en aquesta situació no és per pura casualitat. Fins i tot en els cas dels cataclismes naturals –un terratrèmol o una gota freda-, que són imprevisibles, ens podem preparar per a quan es donen, siga quan siga. El mateix passa amb les crisis econòmiques. No sabíem quan anava a venir però podríem haver estat preparat. Nosaltres el valencians, però, no sols no ens hem preparat sinó que hem posat de la nostra part per aprofundir-la. Si els joves i les joves d’Algemesí se n’estan anant no és perquè una terratrèmol haja assolat tot el teixit industrial i productiu, sinó perquè aquest ha desaparegut a causa de les males polítiques econòmiques dels nostres dirigents.

Per un costat cap govern autonòmic socialista o popular ha defensant adequadament els nostres interessos. L’espoli fiscal als valencians és de vergonya. En 2008 el govern de Zapatero publicà la “balança fiscal” amb dades de 2005, un estudi oficial fet pel Ministeri d’Hisenda que analitza els diners que eixen de cada Comunitat Autònoma cap a l’Estat en forma de tributs i quants retornen de l’Estat cap a la Comunitat Autònoma (ací podeu consultar la balança). L’escàndol fou tal que ja no s’han tornat a publicar. Les últimes decisions polítiques dels nacionalistes i independentistes catalans tenen molt a veure amb açò. Per a que es feu una idea en el cas dels valencians els càlculs fets d’acord amb el “flux monetari” –hi havia altra forma de calcular-ho- indicava que sols en 2005 foren 5.575 milions d’euros els que anaren de València a Madrid i no retornaren. Sí, més de 5.500 milions d’euros en un any!  De més de 24.000 milions d’euros d’impostos pels valencians i valencianes sols ens s’han invertit en nosaltres no arriba a 19.000 milions. 5.500 “desapareixen” cada any. Amb els diners d’un únic any podríem pagar les farmàcies, els depenents, les beques…   Si això afegim que dels que retornen una part important es dediquen a Terres Mítiques, Ciutats de les Ciències o de la Llums, Aeroports sense avions o pàrquings tancats com el de Guadassuar o sense quasi cotxes com el d’Algemesí, entendrem perquè els nostres joves no tenen futur.

Els joves d’Algemesí se n’han d’anar perquè molt polítics a nivells locals, autonòmic o estatals no han pensant en ells. Uns, el autonòmics, perquè no han reclamat els diners que als valencians ens pertoquen, els altres, els estatals, perquè prenen als valencians com uns súbdits obedients i dòcils, i els locals perquè dediquen els diners a polítiques fastuoses per deixar la seua empremta en forma d’edificis per a que la posteritat el recorde, tot i que al pas que anem igual en uns quants anys no quede ací molta gent per recordar res.

Cal una nova forma de fer política i de concebre la política a nivell local, a nivell autonòmic i estatal. Els joves d’Algemesí se’n van per una crisi que ha estat provocada per una política de cremar diners, quan no de furtar-los. I els que l’han provocada ara volen gestionar-la i presentar-se com a salvadors d’una catàstrofe que ells han causat, entre d’altres coses, amb eixa submissió com la que manifesta l’actual equip de govern municipals i amb projectes faraònics com el del pàrquing que ha cremat 6 milions d’euros, milions que podrien haver servit per a enfortir un teixit productiu agrícola i industrial que havera fet que eixos 140 veïns no haveren agafat les maletes.

Joan  Fuster.  Diccionari per a ociosos.

En 2012 s’ha fet molta política en contra dels valencians i valencianes. Que  2013 siga l’any d’un nou despertar com a poble i continuem “Obrint Pas”.

Any nou, vida política nova.

Bon Any.

Jota Valenciana, del disc “Coratge” d’OBRINT PAS.

]]> http://josepbermudez.com/990/feed 0 http://josepbermudez.com/985 http://josepbermudez.com/985#comments Sat, 22 Dec 2012 21:07:33 +0000 Josep http://josepbermudez.com/?p=985 Sóc conscient que la següent reflexió no va a ser ben vista ni entesa per molta gent, però jo tinc aquest blog precisament per a això, per a opinar i suscitar debats. M’agradaria a més que es prenguera com a això, com una incitació al debat i la reflexió i no tant com una crítica, tot i que també té la seua part de crítica.

L’altre dia em va sorprendre molt veure un cartell de l’Ajuntament que portava per títol “Campaña de recogida de alimentos y juguetes. Más Solidaridad en Navidad”. Em va sorprendre, no ja perquè estava sols en castellà i incomplia el Reglament de Normalització Lingüística Municipal, sinó perquè personalment tinc clar que eixa no és la funció de l’Ajuntament. Com indica el cartell és l’Ajuntament qui enceta i munta aquesta campanya, no cap ONG o associació. En ell s’indica que les donacions es donaran a Càritas, però la iniciativa és institucional. Tampoc és que veja el problema en que es faça referència a una institució confessional; em donaria igual que anara a la Creu Roja. El problema el veig en que al meu entendre no és l’Ajuntament qui ha de fer eixe tipus de campanyes de solidaritat, sinó les ONGs. El que es facen campanyes de recollir joguets i aliments em sembla perfecte. Les parròquies d’Algemesí ja fa anys que ho fan, ja fa anys que recullen aliments per a l’economat; i jo personalment hi participe tots els anys. La solidaritat l’hem de fer els ciutadans a través de les diferents associacions i ONG de participació ciutadana.Tampoc tinc cap problema en que l’Ajuntament, si se li demana ajuda d’algun tipus, hi col·labore conforme col·labora amb associacions esportives, juvenils o culturals… Però l’Ajuntament no és qui ha de fer campanyes de solidaritat, sinó política social, que no és el mateix.

No sé si serà un problema de consciencia intranquil·la pels pressupostos prou insolidaris que han aprovat, o d’inconsciència de les decisions que es prenen, però el ben cert és que la mesura hem sembla desafortunada, tot i que sóc conscient que aquesta decisió es pren des de la bona voluntat. Els polítics no som els encarregats de fer “caritat”, sinó en encarregats de gestionar els diners de tots i de fer una societat més justa, equitativa i solidària. Gastar-se uns eurets imprimint uns cartells per a que la solidaritat la faça la ciutadania, però continuar gastant més de 50.000€ a l’any en protocol –dinar, detalls…-, entestar-se en fer un Mercat de 600.000 quan amb eixos diners es podrien fer moltes polítiques socials, em sembla més que criticable. Si hi ha 21 persones en Algemesí que podem fer una “solidaritat” diferent eixos som els 21 regidors que podem aprovar un pressupost solidari amb els necessitats, amb els xiquets desafavorits, amb els que estan perdent la casa…  I eixa “solidaritat” s’anomena política social. Però un pressupost d’eixe tipus, un any més, no s’ha fet. S’ha fet un pressupost destinat al lluïment del qui governa, com el dels últims anys. Promoure eixa sèrie de campanyes es abraçar clarament la concepció política que sorgeix del filòsof Hobbes i que buida pràcticament a l’Estat de cap funció social. Eixa és la concepció anglosaxona i nord-americana que ara s’està intentant implantar ací, amb prou d’èxit con vegem.

El cartell, amb el logotip de l’Ajuntament, no és “innocent”. No sols ens anima a ser solidaris, cosa que no té res de mal, sinó que a més serveix –inconscientement- per llevar-se les puces de damunt. Subliminalment l’Ajuntament ens diu que la solidaritat es cosa nostra, ens recorda que som nosaltres els que hem de ser solidaris, ens trasllada tota la responsabilitat i això el model anglosaxó de solidaritat ho ha fet magníficament al mateix temps que desmuntava –o no muntava- l’Estat Social. Tot hem vist incomptables pel·lícules americanes en la quals els rics i riques, mudats i carregats de joies, participen en un sopar benèfic de no sé quants mils de dòlar el cobert, rics que sovint ho són per defraudar o per pagar pocs impostos. La solució, però, no va per ahí, entre d’altres coses perquè no sé si els benestants d’ací són tan generosos.

L’Ajuntament el que ha de fer és bé la seua feina i això passa per destinar més recursos municipals a les necessitats dels seus ciutadans. I si detecta que hi ha xiquets necessitats o persones que necessiten menjar, el que ha de fer és actuar en conseqüència en els pressupostos, però no llevar-se les puces de damunt, perquè marge de maniobra en té.

Deixem a Càritas o a la Creu Roja que facen aquestes campanyes que les fan molt bé. Si aquestes associacions necessiten col·laboració municipal per recollir els joguets i aliments en instal·lacions municipals, prestem-la, però no els usurpem el seu paper; fem els polítics el nostre, fem política social. Malgrat tot, i essent conscients que les coses es fan d’altres manera, no oblidem que hem de ser solidaris, i per això vos anime tant a que participeu en aquesta campanya o en les que organitzen les parròquies o altres ONG, com a que exigiu i recordeu a l’Ajuntament que a ell li pertoca redistribuir la riquesa fent política social.

BON I SOLIDARI NADAL, I BONES FESTES.

No han tingut prou fent el ridícul amb la reunió de l’Avinguda del País Valencia que ara repeteixen la tàctica de votar primer i preguntar després al veïnat; i així els anà. Però sembla que l’experiència els ha agradat, i com que no han quedat escarmentats, la tornen a posar en funcionament. Personalment fins i tot albire una pinzellada de sadomasoquisme polític en aquesta decisió, però millor que no entrem en terrenys escabrosos.

El ben cert és que novament repeteixen esquema: primer aproven els pressupostos i ara, una vegada està tot el peix venut, pregunten. No és això prendre el pèl de la gent? Els pressupostos no són participatius perquè convoques una reunió que no vas a tenir present. Els pressupostos serien participatius si escoltaren a la gent quan pertoca, abans d’elaborar-los, si estigueren disposats a tenir pressent la seua opinió i si realment es posen damunt la taula diversos projectes que la gent ha de prioritzar. Açò però és parlar per parlar. Paroles, paroles, paroles… Simplement volen quedar bé davant la galeria. En els llocs on realment es fan pressupostos participatius, a més que tot el procés és diferent i seriós, els polítics informen a la ciutadania que hi ha diversos projectes que deuen prioritzar. “La inversió per a l’any vinent de 30.000€ voleu que la dediquem a una escola infantil o a millor les instal·lacions esportives?” Una cosa així és el que es pregunta després d’haver informat a la gent, d’haver detectat les necessitats i d’haver-se obert un debat a nivell de poble. Fa falta més que una reunió, un cartell i un email per a que uns pressupostos siguen participatius, fa falta tenir clar què és i com ha de ser una autèntica democràcia participativa. El problema no  són els pressupostos, sinó la concepció de la democràcia que es té, i alguns encara han de millorar molt. No tinc dubte que tots els que integren l’equip de govern són demòcrates convençuts, però no basta això. U pot pensar que la democràcia és un sistema formal per decidir qui governarà o pot pensar que la democràcia no és sol un sistema de decisió, sinó un modus vivendi. I crec que eixa diferència encara  hi ha molta gent que no l’ha descoberta.

Convocar una reunió per “decidir” uns pressupostos quan ja el peix està més que venut és voler enganyar a la gent. Si l’equip de govern vol imitar-nos, que ho faça bé. Nosaltres ja fa dos anys que intentem implicar a la gent en l’elaboració dels pressupostos. Els pengem en la web, convoquem una assemblea participativa abans de votar-los, exposem la nostra opinió i els escoltem. Però no   sols els escoltem eixe dia, sinó tot l’any. Prenguen nota, senyors governants.

Enguany han parlat vostés d’uns “pressupostos participatius” i això ho considere molt important.  Els de 2013 no ho seran, però els de 2014 sí poden ser-ho si comencen a escotar a la gent, a preguntar, a convocar reunions amb suficient antelació i, sobretot, si tenen el  xicotet “detall” de preguntar a la ciutadania abans de decidir vostés. Fins i tot seria més honest. Siga com siga, almenys han donat el primer pas. Ànim que tot és començar.

Passa tots els anys i ells ho venen com a símptoma d’una bona gestió, quan per a mi és tot el contrari. Ja enguany van traure eixe comunicat indicant que havíem acabat 2011 amb romanent. En concret el romanent que ha quedat de 2011 és 569.648’15€. Però ara cal fer-se dues preguntes. Per què existeix eixe romanent? A què l’hem dedicat? No sé quina de els dues em sembla més important.

El romanent es genera perquè són sobrants de partides que no s’han gastat i per ingressos no previstos que sempre hi ha. Però resulta més que curiós que, en 2011, com previsiblement passe en 2012, es genere romanent quan hi ha necessitats per cobrir. Si ho tinguérem tot cobert, estaria molt bé, però no és així. Es genera romanent perquè l’actual equip de govern és un mal gestor. No és dels pitjor que hi ha a tot arreu, ja que no ha calgut recórrer al pla de pagament, però no és un bon gestor. Per què dic açò? Entre d’altres raons, perquè han estalviat “tacita a tacita” eixos diners al no invertir-los en reparar carrers com el carrer Cervantes, Muntanya i tants altres, perquè no es gasten ni una “tacita”, o millor dit ni un euro, en pintar els passos de vianants, perquè pràcticament no dediquen diners directes a ajudar al camp, perquè no hi ha ajudes per a joves o per a empreses… Resulta curiós que moltes de les mocions que hem presentat nosaltres i la resta de grups són tombades perquè “ara no estem per això, ara no hi ha diners”, i tots els anys hi ha romanent. Són múltiples les coses que es deneguen, no sols als partits, sinó a associacions, per manca de diners i després, va i sobren. Sobren diners no perquè siguen bons gestors, sinó perquè no ho són, perquè no inverteixen en les necessitats bàsiques.

Però açò ja ens ho coneguem. Ara bé, no acaba ací la mala gestió, sinó que aquesta és doble. Com us deia de 2011 han sobrat 569.648’15€. Què s’han fet d’ells? Doncs 541.000€ s’han destinat a pagar les obres del Centre Polivalent. Era gairebé inevitable perquè estava previst pagar-los amb la venda de les places del pàrquing. Les obres estan fent-se i l’empresa, que no és culpable de la mal gestió, deu cobrar. El problema no és pagar a l’empresa, amb la qual cosa estic d’acord, i si s’han de gastar aquest diners es gasten. El problema és que en la conjuntura en que estem mai es deuria haver primat aquest projecte sobre la gestió del dia a dia; i això s’ha fet. Aquesta decisió, es va afirmar en el plenari, no es dolenta perquè aquesta obra dóna ocupació a molta gent –no a milers persones, però sí a molta gent-. I és cert; però també dona ocupació pintar la senyalització horitzontal, fer reparacions i millores als col·legis, millorar els carrers, invertir en el camp…  Els algemesinencs necessitem millorar els serveis bàsics, no tenir un edifici que va a generar moltes, moltes despeses.

Per si for poc, la mala gestió, la imprevisió, ha fet que en tot en el pressupost no hi haja cap partida específica per cobrir les despeses d’un edifici mastodòntic com aquest, i això és imperdonable. Pagar-se es pagaran, retallant d’ací i d’allà, però això devia estar reflectit en el pressupost.

El ben cert, doncs, és que l’equip de govern està acostumat a vendre’ns com a èxit allò que en definitiva són fracassos. Ens governen aquells que pensen que l’Ajuntament s’ha de gestionar com un empresa, i que al final el que compta és el balanç de resultats. I això és cert, mira per a on! Però eixe balanç no és el balanç econòmic, perquè l’Ajuntament no ha de rendir comptes davant de cap junta d’accionistes, sinó davant de la ciutadania, i l’únic balanç que cal rendir és el dels serveis que ofereixen. Dissortadament eixe balanç està en números rojos perquè molts dels serveis que dóna són de baixa qualitat. A veure si 2013 s’ensenyen i destinen els romanent no a fer el mercat, sinó al que pertoca, a millorar eixos serveis.